lunes, 19 de noviembre de 2007

Días extraños.

Déjame escapar de mi soledad, solo. La necesito a veces tanto, como ella a mí. No llenes de preguntas este espació sin respuesta, vació de problemas, no los crees. Estos nubarrones no amenazan tormenta, solo unos días grises, fríos y nieblas no extrañas. No intentes levantarme solo estoy sentado, como el que reposa del cansancio. Pasaran lo veras, el viento se los llevara tan lejos que no los recordaremos. El silencio es mi aliado, si luchas contra él, lo haces a la vez contra mi. No rompas la armonía.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

no deixis mai que uns nuvols de no res tapin el sol que t'ajuda a viure.Quan la tempesta passi potser caldrà parlar de tot plegat.Segur que el caliu del sol et reconfortarà.La soletat
en petites dosis és positiva, el diàleg ajuda a avanÇar.

Jou McQueen dijo...

gracis per tans anys de bons consells.

Anónimo dijo...

Saps?avui quan t'he deixat al mecànic, t'he vist fort,tot un home i he estat tan orgullosa!com has escoltat les meves paraules:velles,pesades,repetitives.El teu silenci respectuós m'ha fet sentir tan bé!Noi, ets gran!