És Normal

Passejant per Vic, un dissabte a la tarda, en mig de l’ambient de tardor que es respirava, em va semblar sentir-me un xic inferior, tot aquell munt de gent elegant, que caminava amb tant de “glamour” pels carrers estrets, de botiga en botiga comprant i gastant sense complexes. Jo, només passejava, observant la menudesa de la meva persona davant de tanta classe.Vaig parar a descansar en un banc distret amb la gent que pasava. Primer vaig quedar-me mirant una parella, jove, que agafats fins deixar-se gairebé sense respiració caminaven al mateix pas, com si volessín sobre un núvol de felicitat. Quina enveja, sana, per tant amor que desprenien. Tot seguit una senyora, entrada amb anys i carns, arregladeta del cap fins als peus: joies, brillants, un tiny esplèndit, els ulls pintats amb abundancia, roba juvenil i apretada, marcant curves o revolts llargs, en tot cas i caminant movent el cul com un balancí, quín joig i quina joya. Més tard, una barreja entre en beckham i un dandy dels setanta, s’acostava per la dreta amb una caminar de model-raper, els cabells tallats a la última, com la majoría, roba de disseny, que no coneixía, perdoneu la meva ignorància, esportives de color groc florescent i unes selles més ben definides que la majoria de paraules al diccionari, sense menys prear els diccinoaris. Mentre tant una noia que passava just pel seu davant va poder observar i notar com se la menjava amb la mirada; caraí, quin estil!vaig pensar jo. No sé si la xicoteta en questió, li farà massa cas. Ella va somriure i continuar. Segons després, a mí, no em va mirar de la mateixa forma, més aviat em va ignorar o ridicularitzar amb aquella mirada de jove, no tan jove. Cert és, que va caure el gros de nadal no fa massa temps i tots ens en hem adonat compte, de manera diferent. Als qui els hi va tocar, perquè encara són més rics i més guapos. Als que no, perquè seguim sent igual de miserables però amb més dificultat per poder comprar un habitatge. Els immigrants perquè a més de continuar sent igual de pobres, continuen igual d’immigants que abans, treballant més perquè es construeix molt, i ells son mà d’obra barata. Però en una ciutat, on les dretes han governat a l’ajuntament des de fa massa temps, i tot té un color de rosa, de salsa rosa. On els rics son, els privilagiats cara el vatlle, i, son la majoría dels vigatns de sempre, d’aquells que viuen al centre, de la burgesia típica i rància, envellida, i rejovenida amb els fills i els nets dels mateixos, de sempre. On,et miren amb aire de superioritat perquè treballes, perquè ets un treballador. Aquest ajuntament, que mira sols cap a un cantó oblidant l’altre, és normal que tingui un seguit de policies municipals, que no podíen ser menys que aquesta societat. La del tracte de favor, de quedar bé amb els rics, els pobres ja s’espabilaran, enfonsar-los més, si es possible. Aquests municipals que demanaven un augment de sou, a crits, per sentir-se treballadors menys preats. Et tracten sovint amb to de superioritat, d’arrogància, de manar a plaer, intimidant amb denunciar-te a la mínima, i més, si ets un simple treballador, que ràpid oblident. Però quan es troben amb un “Mercedes” aparcat al càrrega i descàrrega, que fàcil els hi és fer que no el veuen. I segurament, no tots són iguals, però també generalitzen alguns (que estan dins la política municipal) dient, que tots els delinquents són musulmans. Visca la incultura, Visca l’aparentar!