Valentía tardía, de un poema no descuidado,
De un regalo extraño, de vuestro día,
Echo estaba ese día, pero pudo conmigo,
El miedo y la vergüenza.
Perdón por el retraso,
De solo cinco meses,
Va por ustedes.
Que siga la música,
Toda la noche,
Que no dejéis de bailar,
El vals del querer.
Que despertéis siempre de lado,
En la cama del mañana,
Que siga la fiesta,
Hasta la madrugada.
Que la boda no terminé,
Sin que alguien lloré,
Que los recuerdos sean bonitos,
Como serán vuestros hijos.
Que termine el noviazgo,
Para emprender matrimonio,
Que empiece el novio,
A la novia besando.
Que los relucientes anillos,
Carezcan de compromisos,
Que el amor sea sincero,
Como lo viene siendo.
Que el futuro soñado,
Al cruzar cuarenta años,
Sea el pasado.
2 comentarios:
Si aquest escrit, era pel dia que em vaig casar, i no el vas llegir per vergonya, ets idiota. ¡Idiota! te lo digo a la cara, te lo digo a la cara, iiiii diooo ta.
Per què ets idiota, perquè és fantàstic, perfecte, musical, sentit, intel·ligent, ben escrit, per tot això. En fi, tanmateix, moltes gràcies, llegir-lo tard, ha estat com una ostra estranya, ja que si la ostra és un glop de mar, com dius tu, el teu poema ha estat com un glop de passat, d'un dia de sol que voldria tornar a viure, i aquest glop m'ho ha permès durant uns segons.
Si no era per mi... no sé massa què dir, millor callo.
Adéu, Alf.
Ets un crac! ja sé que no cal anar demostrant el poc o molt que un sap, però coses com aquestes no es poden quedar tancades en un fons negre d'armari, no ja pel seu autor, sinó més aviat pel receptor.No podies fer-li aquesta feina al teu germà ni a la Gemma.Ara gràcies al seu "marujeo""(és broma)en podem disfrutar-ne molts més.Ets,ets...un ésser especial!La mare.
Publicar un comentario